Els exemples analitzats són una bona mostra d'un dels modus operandi de l'autor de la gran novelAla cavalleresca valenciana i, per extensió, ens posa també sobre la pista de la manera de procedir d'altres escriptors de la baixa edat mitjana (veg., per exemple, Badia 1991-1992). La intertextualització literària va ser moneda corrent en l'època-i no vull dir que deixara de ser-ho després d'aquest període. Però l'empremta més o menys explícita d'unes fonts en un text no és indici necessari de l'assumpció mimètica de la significació primigènia d'aquelles per part del nou autor. Aquesta és tan sols una de les possibilitats, però, ni de bon tros, l'única, ja que, sovint, les fonts, en ser reutilitzades, experimenten diversos processos de manipulació, reelaboració i resemantització tant en termes absoluts-alteració específica del material intertextualitzat-com en termes relatius-la literalitat de la matèria textual prístina no es modifica substancialment, però varia de significació o n'assoleix de noves en inserir-se dins d'un discurs macrotextual divers. És precisament en aquests canvis on resideix l'originalitat creativa d'un autor i on podem cercar algunes de les claus interpretatives més útils per a la comprensió del missatge final que aquest ens ha volgut transmetre, tal com veiem, per exemple, en les dues seqüències del Tirant que s'estudien ací, els caps. 1-97 (basats en el Guillem de Varoic i en el Llibre de l'orde de cavalleria de Llull) i els caps. 410-413 (basats en el llibre IV del Voyage d'outremer atribuït a sir John Mandeville), les fonts de les quals prenen un altre sentit dins l'obra de Martorell. [RA]