S'estableix una dialèctica entre el Jo líric tan marcat i potent de la poesia marquiana i l'"latre", la dama que s'amaga darrer dels senyals. De l'estudi dels senyals, es deixa palés que "mon darrer bé" és l'únic que pot donar una pista cronològica. L'autora analitza les poesies del cicle de senyals que considera de maduresa: Amor Amor, O foll'amor i Mon darrer bé. En tots aquests, l'altre -la dma- queda en un segon pla danvant la presència del jo que apareix constantment com actor o subjecte passiu d'una relació alhora creadora i destructora. Davant d'aquestes premisses l'autora va analitzant diferents poesies dels cicles esmentats amb la convicció que representen un balanç vital, un record de la felicitat passada en un present destructiu. L'anàlisi es realitza també a partir d'algunes de les metàfores marquianes més significatives: mar, foc. [LM]