Els cants de Mort són un macro-exemplum dintre del discurs amorós marquià, que permet posar en primer pla l'amor de l'ànima. [BBAHLM]

Estudi dels anomenats Cants de mort, tipologia que apareix per primera vegada en l’edició de 1539, com un microcosmos poètic dins del conjunt marquià. La singularitat d’aquestes composicions va des del nivell d’abstracció lingüística a l’estructura mètrica caracteritzada per l’ús d’estrofes de 10 versos, absència de tornada dedicada a la dama –sí que hi ha referència a la Mare de Déu- i un nombre de versos sensiblemente major. L’autor observa, però un comportament igual, en quant a temàtica, exemples, retòrica, a la resta del corpus marquià, amb la diferència que noten els editors del XVI, de la mort de l’amada, d’ací que els consideren singulars. A continuación, l’estudi se centra en el poema 92, el que considera més teòric i en el qual es desenvolupen una sèrie de tòpics textuals, com ara: el conflicte de l’amor carnal i l’espiritual, la lluita interior, la perdurabilitat de l’amor pur després de la mort, el destí de l’ànima, la damnació, la culpa i el sofriment. [LM]