Escartí comença recordant la manca de reedicions medievals de clàssics catalans com les obres de Corella o el Tirant. En canvi, hi hagué autors que sí gaudiren de noves edicions de l’època. Així, —a banda de Llull, Jaume I, Muntaner, Roig i Fenollar i el seu cercle— Ausiàs March tingué reedicions a càrrec de terceres persones, donat que la revolució de la impremta és una mica posterior a ell. Entre els motius, Escartí assenyala que foren la seua concepció de l’amor, de la mort, de l’espiritualitat o bé les seues reflexions morals; és a dir, per la seua excel·lent condició de filòsof que se’n derivava. D’aquesta manera, l’estudiós fa un repàs tant a les edicions que tingué en català, com les que tingué en castellà gràcies a la difusió que se’n féu a València i a Barcelona. [JS]