Peirats explica que el ritme de les noves rimades de Jaume Roig podia ser adaptat per fer front a més d'un problema actual. L’autora presenta una anàlisi de tres textos força distants des del punt de vista cronològic, però que comparteixen un estil, unes tècniques retòriques, així com una motivació temàtica més que assimilada de l’Spill de Jaume Roig: la Breu descripció dels mestres que anaren a besar les mans a sa magestat del Rey don Phelip al Real de la ciutat de València a 8 de febrer, any 1586, obra de Gaspar Guerau de Montmajor; la visita de Carles Riba a València el 1957, de Joan Fuster; i el poemari titolat Regiment de la cosa pública, de Francesc Vallverdú. En tots tres textos hom pot copsar tot d’una, la disposició versal en tirallongues de noves rimades migpartides, així com el ritme binari dels versos, marcats d’un clar vessant d’oralitat. Més enllà, doncs, del ressentiment i de la frustració acadèmica que enmena a l’esperpent revulsiu i venjatiu en Gaspar Guerau; i enmig de la foscor, el crit de salvació que atorguen els tres poetes als seus versos és tot un camí de defensa de la llibertat i la denúncia de tota brutal opressió i injustícia humana. Joan Fuster, com Francesc Vallverdú, presenten el seu missatge amb el to còmic i burlesc, però alhora d'implicacions morals, que tant al segle XVI com al segle XX, demostra haver assimilat de l’Spill de Jaume Roig. [AIP]