[1] Anàlisi de l'estructura de la llengua valenciana del s. XV partint de l'estudi del Tirant com a refèrencia central d'aquesta anàlisi lingüística d'altres obres literàries coetànies, documents en llengua vulgar no literària i l'evolució particular dels usos gramaticals o lèxics en els segles subsegüents. [BBAHLM]

[2] L’autor confegeix ací una caracterització general de les tries lingüístiques del Tirant lo Blanc amb l’objectiu de demostrar que aquests trets apunten inequívocament vers una llengua valenciana diferent del català: si fa no fa, l’anàlisi del model de llengua tirantià com a aïna per a provar les tesis secessionistes del blaverisme. En aquesta línia, Leopoldo Peñarroja posa l’èmfasi sobre aquelles notes de llengua coincidents amb el valencià general actual hipotèticament discordants amb la varietat parlada a les hores d’ara a Catalunya, especialment pel que fa al barceloní, tot seguint aquests paràmetres globals d’estudi: l’article, els pronoms ―personals, demostratius, possessius, indefinits, numerals―, la morfologia verbal, la sintaxi ―ús de la preposició a davant del complement directe de persona; la preposició en davant de locatius per oposició a la preposició a; clàusules introduïdes amb l’anomenat article neutre; distinció entre els verbs de localització ser i estar― i, com a subapartat més extens, el lèxic ―predomini de servici sobre servei; ànimo front a ànim; real sobre reial; tancar sobre cloure; ganado sobre ramat; iglésia sobre església; espill respecte de mirall;triumfo com a exemple de conservament en -o juntament amb d’altres; superioritat d’acabaments en -ea sobre el sufix -esa, etc. Habitualment, els resultats, perquè puga validar-se la tesi valencianista desmembrada del concepte de llengua catalana, obvien que alguns dels trets tirantians no eren dialectals sincrònicament; així mateix, sobretot pel que fa a l’anàlisi lèxica, el recompte de freqüència d’aparició d’una o d’altra variant ocasionalment és falsejat. [EB]