G. Colon fa un seguit de consideracions lingüístiques al voltant de l'aparició de mots com estona i sempre encaminades a il·lustrar la idea que el Tirant lo Blanc pot actuar com a element consignador de la presència d'un conjunt de mots que hom voldria bandejar com a no catalans i que també apareixen en d'altres textos valencians de l'època. Seguidament l'autor compara el Tirant amb la Lletra dels reals costums de Petrarca (remarcant la importància de les dades que aporta el Ms. 7811 de la Biblioteca Nacional de Madrid), amb el text del Guillem de Varoic (a través dels diferents canvis lexicals que respecte del model inicial presenta el Tirant) i amb les traduccions castellana i italiana del 1511 i 1538 respectivament. [BBAHLM]

Es tracta d’un treball de caràcter general en què Germà Colón mira d’aportar llum sobre diversos aspectes de la llengua del Tirant lo Blanc, sovint mitjançant una metodologia de caràcter comparatista. En una primera part, l’atenció de l’estudiós gira al voltant de parelles lèxiques sinonímiques, l’anàlisi de distribució de les quals es mostra interessant. Així, a tall d’exemple, mentre que el mot sempre predomina al principi i al final de la novel·la, tostemps recorre el text de manera menys sistemàtica, cosa que Colón relaciona amb la condició d’aquest darrer mot com a habitual en l’època en contrast amb un sempre que es revela en qualitat de cultisme de moda, quan, a mesura que ens acostem a les darreries del XV, en els àmbits intel·lectuals s’afavoreix una major proximitat als ètims llatins. En altres casos, com la preferència d’espai sobre estona, mot present, entre d’altres, en sor Isabel de Villena o Antoni Canals, cal llegir-hi sols un prurit de voluntat estilística. En una línia continuista, el pas següent de l’article de Colón és atendre a un llistat de paraules no tingudes com a genuïnament valencianes per part del sector secessionista com ara aturar, aucell, oncle, petit, servei, vermell, etc. totes les quals es poden documentar en el Tirant, sovint en alternança amb les formes que sí que accepta dit reducte ideològic. En aquest punt del treball, Colón se centra en l’anàlisi lèxica del capítol 143, és a dir, els consells d’Abdal·là Salomó, que té com a font l’epístola de Petrarca titulada Lletra de reals costums, per a la qual cosa estableix una taula de comparança entre el text tirantià i els dos manuscrits que contenen dita epístola en català, l’un conservat a la Biblioteca Nacional i l’altre a la Biblioteca de Catalunya. Els resultats d’aquest acarament mostren canvis com, per exemple, el de sovent per sovint, o paor per temor, indicis de modernització, però, adverteix Colón, en combinació amb una voluntat de joc estilístic. Tot mantenint la mecànica comparativa, l’erudit passa a confrontar el Guillem de Varoic primitiu amb la reescriptura final tal com apareix inserit en la primera part de la novel·la, tasca que apunta novament vers la modernització respecte l’esborrany ―si bé s’ha de tenir en compte que moltes innovacions eren realment arcaismes de la font lu·liana i no de Martorell mateix, com és el cas del canvi de gitar per llançar―, però també el desig d’emmirallar modes erudites com ara el pas de coratge a l’italianisme ànimo o el pas d’homei al cultisme homicidi. Finalment, l’article es tanca amb una breu comparança, explorada més àmpliament en altres treballs previs, entre el Tirant i les traduccions castellana (Valladolid, 1511) i italiana (Venècia, 1538), acció que il·lumina sobre mots específics de cada llengua gràcies a la proximitat cronològica de tots tres ítems. Així, el fet que la traducció castellana opte per mots com quedar, queixar i buscar per a traduir els catalans restar o romandre, clamar o plànyer, i cercar, assenyala que l’ús d’aquells ètims en el català actual és posterior; en sentit invers, el castellà no sembla conéixer joven i parque, ja que tradueix jove per mancebo i bosque per parc. Pel que fa a l’italià, burla és revelada com a hispanisme si atenem al fet que, a la parella burla/burlar compartida pel castellà i el català, hi fa correspondre volezza/beffa i scherzare. [EB]