Aquest article d’Eduard Baile es planteja dos objectius fonamentals: d’una banda, subdividir una selecció del conjunt total de parèmies localitzades en el Tirant lo Blanch segons una classificació temàtica que atenga a les principals matèries sobre les quals Martorell pretén alliçonar els lectors; d’una altra, augmentar el corpus de refranys localitzats en un article previ del mateix investigador titulat «Estudi paremiològic del Tirant lo Blanch» (2007). Pel que fa al primer dels dos punts assenyalats, els esquemes conceptuals sobre els quals s’assenten els consells parèmics són: l’amor, l’acte de la parla, l’amistat, la guerra, els governants, els pecats o els errors i, per últim, la mort; d’acord amb Baile, els subconjunts temàtics de major vitalitat i eficiència narrativa en el decurs de la narració es corresponen amb l’amor ―Amor de luny e fum d’estopa tot és hu(capítol IV); Amor que prest és venguda més prest és perduda (C)―i amb la guerra ―En les guerres més val abtesa que fortalesa(XXIII); Quines coses són aqueixes tres que la guerra ha mester […] gent, argent e forment (CXXIII). Quant a la revisió quantitativa dels ítems parèmics documentats en l’article previ suara citat, s’hi afigen 32 elements, per bé que poc més d’una desena ja apareixen en Emile Leguiel (1913), treball al qual prèviament sols s’havia tingut un accés parcial. Secundàriament, l’article mira també d’assenyalar coincidències esparses entre les parèmies tirantianes i d’altres incloses en diversos textos catalans medievals, especialment pel que fa a reculls sapiencials. Així mateix, Baile assenyala que la freqüència d’aparició dels refranys és força regular al llarg de les cinc parts en què tradicionalment s’edita la novel·la, tot i que és donat de concedir un davallament no gaire brusc en la quarta part; en qualsevol cas, no sembla haver-hi canvis significatius a partir del capítol 325 ni tampoc a partir del 350, assenyalats respectivament per Francesc de Borja Moll (1934) i Vicent Escrivà (1992) com a punt de partida de la intervenció de Martí Joan de Galba tot entenent que aquest mostra un coneixement reduït dels recursos col·loquials. Finalment, el treball ofereix una compilació succinta de les marques d’inserció que introdueixen les parèmies segons aquest tres subgrups: conjuncions o locucions conjuntives causals; estructures diverses que denoten indicis de conversa entre el qui aconsella i el qui és aconsellat; i seqüències que fan referència al caràcter paremiològic del que s’aconsella. [EB]