Rere una introducció indicant la poca sort que havia tingut Corella amb els crítics la primera part del segle XX després de l'oblit que se'n va efectuar des del XVI, Fuster, amb la seua amena prosa assagística, passa a presentar aquest autor, la seua fama teològica, i les seues relacions literàries.

  Assenyala com els amors a l'estil ovidià que Corella narra sempre resulten funestos, amb multitud d'exemples. Pel que fa a la seua poesia, 'No hi ha dubte que Corella ja no conserva cap relació sòlida amb l'herència trobadoresca' i té una 'elegància ben personal'.

  Fuster hi comenta també l'important concepte d''honestat' en aquest autor, i tracta els textos que Corella presenta com a autobiogràfics, comentant: 'Jo m'arriscaria a afirmar que ell és el cornut més insigne de la literatura catalana' (p. 309). Era el tema de la traïció pres de broma, o seriosament?, sospesa Fuster.

El texto corresponde a una conferencia pronunciada en abril de 1967. Buena descripción del talante de las narraciones de tema amatorio entresacadas de Ovidio. Cree en el autobiografismo literal del asunto Caldesa, que en el fondo es la única cosa que el crítico 'salva' de una literatura que es sólo 'arqueología'. Corella escribe para consolarse de 'ser cornudo'. Corella es más medieval de lo que creemos, las consumidoras de Ovidio en la Valencia del XV son las lectoras para las que escribe Corella. [Badia 1989 'Materiales']