inici

REFERÈNCIA

Ferrando Francés, Antoni (1989), «Entorn de la llengua del Tirant lo Blanc», Saó, 115 (=monogràfic 'Tirant lo Blanc'), (febrer), pp. 24-26.

FITXA COMPLETA

Tipus de referència:Article de revista / Publicació periòdica
Secció:Tirant lo Blanc de Joanot Martorell
Apartat:Estudi
Autor/s:Ferrando Francés, Antoni
Any de publicació:1989
Títol d'article:Entorn de la llengua del Tirant lo Blanc
Revista / Publicació periòdica:Saó
Volum:115 (=monogràfic 'Tirant lo Blanc')
Pàgina d'inici:24
Altres pàgines:26
Data format lliure:febrer
Descriptor/s:autoria | autoria doble | llengua

RESUM

Descripció divulgativa. [BBAHLM]

 

En aquest article, Antoni Ferrando repassa i descriu breument les aportacions bibliogràfiques publicades fins a les darreries dels huitantes al voltant de la llengua del Tirant lo Blanc. Així, crida l’atenció reivindicativament sobre el fet que, en aquells moments, sols Martí de Riquer i Joan Coromines (1954) han dut a terme observacions globals respecte dels trets lingüístics de la novel·la valenciana. Amb aquest marc referencial, l’article passa a recórrer panoràmicament diversos treballs dedicats a aspectes específics, entre els quals: l’estudi de les perífrasis verbals amb estar i anar per Max Wheeler (1980); l’edició experimental de les concordances per Joaquim Rafel i Teresa Cabré en el si del projecte «Prospecció automatitzada de Textos Catalans» de la Universitat de Barcelona; i l’anàlisi preposicional de Joan Perera (1986 i 1987) a partir de dites concordances. Posteriorment, Ferrando se centra en la problemàtica de l’autoria, tot prenent les referències inicials de Riquer, partidari llavors d’assumir una intervenció progressiva de Martí Joan Galba, i de Coromines, que hi concorda. El rebuig de l’autoria única és també adduït per l’estudi sobre els refranys tirantians a càrrec de Francesc de Borja Moll (1934), el qual assenyala que la presència parèmica davalla a partir del capítol 325, indici de la participació de Galba, ja que aquest és considerat com a menys capacitat per a captar les peculiaritats de la llengua viva; així mateix, Rafael Bosch (1987), a partir d’una conceptualització de caire ideològic, atribueix la major part de la redacció a Galba. En aquesta línia, Ferrando es mostra partidari de reconéixer la mà de Galba ―o d’algú contractat per ell― en la preparació del text per a la impremta, incloent-hi el colofó. Com a prova, assenyala que els anys transcorreguts entre l’acabament del manuscrit original de Martorell i l’edició comporten diversos canvis en els gustos literaris i les preferències lingüístiques, aspectes visibles en tot de tries ortogràfiques i lèxiques: d’una banda, assevera que, per bé que és difícil escatir una frontera per la mà dels impressors, en la novel·la s’intueix un tall en l’ús de grafies; d’una altra, el contrast lèxic s’ha d’entendre no com a dicotomia entre variant arcaica i variant moderna sinó entre preferència general i preferència valenciana, d’ací que els trets lingüístics més arcaïtzants es concentren en les primeres dos parts i parcialment en la tercera, mentre que els més moderns, si bé predominen en la quarta, recorren tota l’obra. De tot plegat, se’n conclou que Galba dugué a terme aquest procés de reelaboració: malgrat minses correccions, degué respectar íntegres els capítols 1-116; manipulà o amplificà el text dels capítols 117-289, sobretot el darrer terç; i, finalment, redactà tota la part quarta i cinquena, probablement a partir de materials previs de Martorell. [EB]

Ajuda:
X