Tipus de referència: | Article de revista / Publicació periòdica |
Secció: | Tirant lo Blanc de Joanot Martorell |
Apartat: | Estudi |
Autor/s: | Ferrando Francés, Antoni |
Any de publicació: | 1989 |
Títol d'article: | Entorn de la llengua del Tirant lo Blanc |
Revista / Publicació periòdica: | Saó |
Volum: | 115 (=monogràfic 'Tirant lo Blanc') |
Pàgina d'inici: | 24 |
Altres pàgines: | 26 |
Data format lliure: | febrer |
Descriptor/s: | autoria | autoria doble | llengua |
Descripció divulgativa. [BBAHLM]
En aquest article, Antoni Ferrando repassa i descriu breument les aportacions bibliogràfiques publicades fins a les darreries dels huitantes al voltant de la llengua del Tirant lo Blanc. Així, crida l’atenció reivindicativament sobre el fet que, en aquells moments, sols Martí de Riquer i Joan Coromines (1954) han dut a terme observacions globals respecte dels trets lingüístics de la novel·la valenciana. Amb aquest marc referencial, l’article passa a recórrer panoràmicament diversos treballs dedicats a aspectes específics, entre els quals: l’estudi de les perífrasis verbals amb estar i anar per Max Wheeler (1980); l’edició experimental de les concordances per Joaquim Rafel i Teresa Cabré en el si del projecte «Prospecció automatitzada de Textos Catalans» de la Universitat de Barcelona; i l’anàlisi preposicional de Joan Perera (1986 i 1987) a partir de dites concordances. Posteriorment, Ferrando se centra en la problemàtica de l’autoria, tot prenent les referències inicials de Riquer, partidari llavors d’assumir una intervenció progressiva de Martí Joan Galba, i de Coromines, que hi concorda. El rebuig de l’autoria única és també adduït per l’estudi sobre els refranys tirantians a càrrec de Francesc de Borja Moll (1934), el qual assenyala que la presència parèmica davalla a partir del capítol 325, indici de la participació de Galba, ja que aquest és considerat com a menys capacitat per a captar les peculiaritats de la llengua viva; així mateix, Rafael Bosch (1987), a partir d’una conceptualització de caire ideològic, atribueix la major part de la redacció a Galba. En aquesta línia, Ferrando es mostra partidari de reconéixer la mà de Galba ―o d’algú contractat per ell― en la preparació del text per a la impremta, incloent-hi el colofó. Com a prova, assenyala que els anys transcorreguts entre l’acabament del manuscrit original de Martorell i l’edició comporten diversos canvis en els gustos literaris i les preferències lingüístiques, aspectes visibles en tot de tries ortogràfiques i lèxiques: d’una banda, assevera que, per bé que és difícil escatir una frontera per la mà dels impressors, en la novel·la s’intueix un tall en l’ús de grafies; d’una altra, el contrast lèxic s’ha d’entendre no com a dicotomia entre variant arcaica i variant moderna sinó entre preferència general i preferència valenciana, d’ací que els trets lingüístics més arcaïtzants es concentren en les primeres dos parts i parcialment en la tercera, mentre que els més moderns, si bé predominen en la quarta, recorren tota l’obra. De tot plegat, se’n conclou que Galba dugué a terme aquest procés de reelaboració: malgrat minses correccions, degué respectar íntegres els capítols 1-116; manipulà o amplificà el text dels capítols 117-289, sobretot el darrer terç; i, finalment, redactà tota la part quarta i cinquena, probablement a partir de materials previs de Martorell. [EB]