Deduccions del colofó de 1490; pistes lingüístiques per a distingir retocs; l'escàndol de la casa de Gandia i la trama del Tirant. Vegeu Boletín Bibliográfico AHLM, 7.93 (1994). [BBAHLM]

Aquest treball d’Antoni Ferrando se centra en tres focus d’anàlisi al voltant del Tirant lo Blanc de Joanot Martorell: en primer lloc, la interpretació del colofó i de la dedicatòria; en segon lloc, la manipulació lingüística del text; i en tercer i darrer lloc, la influència de les fonts orals en la gènesi de la novel·la. Pel que fa al primer punt, per bé que creu que s’ha de parlar d’una autoria eminentment única pel que fa al conjunt de la novel·la, Ferrando apunta que la redacció del colofó és probablement deguda a Nicolau  Spindeler o, si es dóna per bona la hipòtesi de Joan Fuster, a Jaume Vila, en qualsevol cas segurament per manament de Martí Joan de Galba, que degué rebre l’encàrrec d’Isabel de Lloris de fer una còpia acabada del manuscrit de Joanot Martorell. Des d’un punt de vista lingüístic, l’única innovació del colofó és el canvi sistemàtic de girar i expondre per traduir, neologisme que prefigura un cert caràcter renaixentista. Així mateix, l’estudiós afirma que, basant-se en la documentació familiar i la pista del topònim Tirània, el títol original devia ser Tiran i no Tirant, modificació probablement propiciada per Galba en considerar que se’n podien desprendre connotacions negatives entre els lectors. Quant a la modificació del contingut, aquesta acció queda subratllada palmàriament, segons l’investigador, amb l’augment de pàgines entre el manuscrit i l’incunable, de les 648 originals a les 776 finals, mitjançant les rúbriques, la redacció provisional d’alguns fragments, i l’adaptació als gustos estètics com els plagis corellians. Lingüísticament, a més de repassar breument treballs previs d’altres autors en relació amb el problema de l’autoria, Ferrando assenyala que els canvis es concreten sovint en casos de confusió entre a i e àtones, ja siga per romanalles de les fonts d’origen catalanoriental, per la pronúncia col·loquial, per algunes vacil·lacions gràfiques en estrangerismes, o per errors tipogràfics; així mateix, en el camp estrictament lèxic, s’hi intueix que en les tres primeres parts hi ha preferència per mots i variants valencianes, per bé que també s’alterna amb preferències literàries. En el pla ortogràfic, a partir de les concordances de la Universitat de Barcelona es pot observar que, fins al capítol 237, les grafies són més pròximes a l’any 1464 que al 1490. Finalment, l’ascendència de les fonts orals ha de vincular-se, en bona mesura, amb els relats que degué contar Jaume Vilaragut a Joanot Martorell al voltant de les seues experiències a la Mediterrània Oriental. Un altre factor vinculable amb la tradició no escrita es configura en l’aplicació freqüent de pautes valencianes sobre les escenes a Constantinoble, especialment pel que fa a l’ús de persones històriques i topònims de la geografia pròpia, aspecte que apunta vers la lectura del Tirant com a ressò del drama de la família Martorell. Com a apèndix a l’article, Ferrando transcriu el document «Les raons posades per lo duch de Gandia contra Johan de Ademuç, àlias de Luna, e son fill Pere de Luna intitulant-los traydors e falsaris», procedent de l’Arxiu del Regne de València, ja apunta vers una possible influència de l'escàndol de la casa de Gandia en determinats aspectes argumentals de la novel·la.