Distincions de registre en el lèxic del Tirant, amb exemples (cancelleresc, culte, popular, castellà, àrab, dialectal). Modismes. Comparació amb altres autors i conclusions a propòsit de l'ús literari del registre popular-col·loquial al Tirant i als nostres dies. [BBAHLM]

Aquest treball d’Emili Casanova es proposa primàriament de caracteritzar el component popular i col·loquial del Tirant lo Blanc, component que l’estudiós estima en vora 300 mots, és a dir, el 5% del total de vocabulari contingut en l’obra de Joanot Martorell; com a objectiu secundari, l’article mira també de valorar-hi l’aportació i l’ús de dialectalismes. Segons Casanova, els mots-lema de la novel·la valenciana és destrien en tres components lèxics diferents: el component cancelleresc, conformat pel vocabulari administratiu, el literari i el tècnic; el component cultista, del qual formen part el vocabulari llatí en variants formals rellatinitzades, els llatinismes semàntics i diversos mots nous adaptats mínimament mitjançant variatio sinonímica o combinacions binàries, i l’estil de valenciana prosa; i el component popular, constituït per mots patrimonials, col·loquials, emergents o elevats a categoria literària recentment, i, complementàriament, locucions, frases fetes, refranys i retòrica popularitzant. A ulls de l’estudiós, de la mateixa manera que els cultismes tirantians resulten versemblants i no crus com ocorre, per exemple, en Felip de Malla, els popularismes són de to mitjà, estàndards i propis d’un cavaller o persona cortesana de l’època, sense caure de manera significativa en vulgarismes. En aquesta línia, molts d’aquests popularismes, que es fan més evidents a partir de l’estada de Tirant a Constantinoble, són documentables en altres autors. Pel que fa a l’element dialectal present en la novel·la, Casanova apunta a les dificultats existents per a conéixer què es pot considerar així quan manquen obres de llargària semblant procedents de zones valencianes en la mateixa època; així, el llistat de dialectalismes assenyalats només mereixen dita denominació sincrònicament, ja que, diacrònicament, sols poden ser connotats com a popularismes, per bé que s’hi pot intuir un trencament relatiu amb la koiné cancelleresca, incloent-hi un cert acostament al llatí hispànic en detriment del gàl·lic i una petita presència de castellanismes. Malgrat tot, cal no oblidar que l’ús de popularismes i altres recursos col·loquials també al·ludits, com ara locucions, frases simbòliques, refranys i innovacions morfosintàctiques, empal·lideixen al davant de les 2500 expressions binàries de llatinismes. Així, doncs, el Tirant pot ser entés com un exemple primerenc en la literatura catalana d’acostament a solucions de la llengua del carrer, però això no impedeix que el model general responga als condicionants d’un model lingüístic adequat a l’alta literatura, fet que no invalida que el Tirant hauria de ser un punt de partida essencial a l’hora de bastir la llengua moderna. [EB]